Estatut sentenciat (tercera part): i ara què?

Ja s'acaba un mes de juliol força mogut políticament. Després de la sentència del TC, de la massiva manifestació, del Ple extraordinari al Parlament i del debat de política general al Congrés és moment de rendir comptes i començar a fer un camí més pròsper per a Catalunya.

En aquesta tercera entrada sobre la l'Estatut sentenciat (i segurament l'última -per no cansar al lector-) prescindiré de parlar de la sentència, dels retalls de la mateixa, del deslegitimat Tribunal i del ventall de declaracions i contradeclaracions d'un costat i d'un altre de la "frontera autonòmica" (de moment). Sobre el passat només vull rememorar un fet, la històrica manifestació del 10 de juliol.

No vaig ser present les massives manifestacions de l'11 de setembre de 1976 (a Sant Boi de Llobregat) i 1977 (a Barcelona), però si vaig assistir a la del 10 de juliol al Passeig de Gràcia. No vaig poder comptar si érem 800 mil o 1 milió, però que la riuada de gent era tal que no es va poder fer una passa en hores. Certament, les estelades i els càntics d'"in-inde-independència!" predominaven (si més no al meu voltant) més que no pas crits a favor de l'Estatut, de l'autogovern o de la dignitat de Catalunya. El poble català va parlar en defensa de la seva nació.

Però "i ara què?" es pregunten molts ciutadans. La resposta fàcil d'un cert sector és demanar la independència. I aquests dies amb més motiu, després de saber que la Cort Internacional de Justícia de l'Haia ha legitimat la declaració unilateral d'independència de la República de Kosovo. Personalment crec que aquest no és el nostre camí. De la situació del recent país bàltic ens separaren moltes més coses que no pas ens uneixen. No per això sóc contrari a la independència.

Una altra opció passa per la via de Flandes. A Bèlgica, amb la victòria dels nacionalistes flamencs es pot forçar una reforma de l'Estat. És coherent reconèixer, però, que Bèlgica i l'Estat espanyol són demogràficament diferent. No obstant, no tenim més similituds amb flamencs que amb kosovars? Per això em pregunto si realment hi ha un clam unitari a favor de l'autodeterminació de la nostra nació, per què en les darreres eleccions al Congrés la força política més votada és aquella que més depèn d'un partit centralista? (del federalisme del PSOE millor ni mencionar-lo)

Tot i així, a curt termini una demanda de major autogovern passar per una administració pròpia dels recursos i d'un règim fiscal propi. Crec que en aquest sentit és un bon plantejament l'aposta pel concert econòmic. Segurament aquesta demanda arriba tard, massa tard, però s'ha de començar per algun punt de partida. La situació és crítica, no només per la crisi mundial, sinó perquè no s'ha resolt bé el sistema de finançament (ara Catalunya encapçala el rànquing de retallada d'infraestructures que compensava la històrica falta d'inversió), algunes polítiques que s'han materialitzat en aquests darrers set anys de govern Tripartit han resultat insostenibles econòmicament (llei de la dependència) i perquè les balances fiscals encara són una ferida oberta.

Però perquè tot plegat pugui dur-se a terme, Catalunya necessita dues condicions: un govern fort a les properes eleccions al Parlament i una major poder polític a Madrid. La segona, difícilment succeirà a curt termini si no es proclamen eleccions anticipades. De la primera, la voluntat de canvi s'intueix al carrer, es veu reflectit a les enquestes, però només es certificarà el dia de les eleccions.

En definitiva, una nova via per a Catalunya passa per aquesta tardor, encara no se sap quan. Però quan abans arribi, millor.