Estatut sentenciat (tercera part): i ara què?

Ja s'acaba un mes de juliol força mogut políticament. Després de la sentència del TC, de la massiva manifestació, del Ple extraordinari al Parlament i del debat de política general al Congrés és moment de rendir comptes i començar a fer un camí més pròsper per a Catalunya.

En aquesta tercera entrada sobre la l'Estatut sentenciat (i segurament l'última -per no cansar al lector-) prescindiré de parlar de la sentència, dels retalls de la mateixa, del deslegitimat Tribunal i del ventall de declaracions i contradeclaracions d'un costat i d'un altre de la "frontera autonòmica" (de moment). Sobre el passat només vull rememorar un fet, la històrica manifestació del 10 de juliol.

No vaig ser present les massives manifestacions de l'11 de setembre de 1976 (a Sant Boi de Llobregat) i 1977 (a Barcelona), però si vaig assistir a la del 10 de juliol al Passeig de Gràcia. No vaig poder comptar si érem 800 mil o 1 milió, però que la riuada de gent era tal que no es va poder fer una passa en hores. Certament, les estelades i els càntics d'"in-inde-independència!" predominaven (si més no al meu voltant) més que no pas crits a favor de l'Estatut, de l'autogovern o de la dignitat de Catalunya. El poble català va parlar en defensa de la seva nació.

Però "i ara què?" es pregunten molts ciutadans. La resposta fàcil d'un cert sector és demanar la independència. I aquests dies amb més motiu, després de saber que la Cort Internacional de Justícia de l'Haia ha legitimat la declaració unilateral d'independència de la República de Kosovo. Personalment crec que aquest no és el nostre camí. De la situació del recent país bàltic ens separaren moltes més coses que no pas ens uneixen. No per això sóc contrari a la independència.

Una altra opció passa per la via de Flandes. A Bèlgica, amb la victòria dels nacionalistes flamencs es pot forçar una reforma de l'Estat. És coherent reconèixer, però, que Bèlgica i l'Estat espanyol són demogràficament diferent. No obstant, no tenim més similituds amb flamencs que amb kosovars? Per això em pregunto si realment hi ha un clam unitari a favor de l'autodeterminació de la nostra nació, per què en les darreres eleccions al Congrés la força política més votada és aquella que més depèn d'un partit centralista? (del federalisme del PSOE millor ni mencionar-lo)

Tot i així, a curt termini una demanda de major autogovern passar per una administració pròpia dels recursos i d'un règim fiscal propi. Crec que en aquest sentit és un bon plantejament l'aposta pel concert econòmic. Segurament aquesta demanda arriba tard, massa tard, però s'ha de començar per algun punt de partida. La situació és crítica, no només per la crisi mundial, sinó perquè no s'ha resolt bé el sistema de finançament (ara Catalunya encapçala el rànquing de retallada d'infraestructures que compensava la històrica falta d'inversió), algunes polítiques que s'han materialitzat en aquests darrers set anys de govern Tripartit han resultat insostenibles econòmicament (llei de la dependència) i perquè les balances fiscals encara són una ferida oberta.

Però perquè tot plegat pugui dur-se a terme, Catalunya necessita dues condicions: un govern fort a les properes eleccions al Parlament i una major poder polític a Madrid. La segona, difícilment succeirà a curt termini si no es proclamen eleccions anticipades. De la primera, la voluntat de canvi s'intueix al carrer, es veu reflectit a les enquestes, però només es certificarà el dia de les eleccions.

En definitiva, una nova via per a Catalunya passa per aquesta tardor, encara no se sap quan. Però quan abans arribi, millor.

Estatut sentenciat (segona part): tots a manifestar-nos!

Ara sí, la sentència ja és pública i l'Estatut ja ha estat sentenciat. El dictamen d'inconstitucionalitat de 14 preceptes, la reinterpretació de 27 articles i quatre disposicions addicionals està contingut en 881 pàgines de debat jurídic, semàntic i filosòfic en un anar i venir de tesis, sentències, articles de la Constitució i fragments d'estatuts d'altres Comunitats Autònomes.

Però en definitiva, i tal i com es deia des del principi de tot el procés, el fet més greu és el de sentenciar un Estatut que ha hagut de passar tots i cadascun dels tràmits necessaris i corresponents i que s'ha aprovat, via referèndum, pels ciutadans de Catalunya. Segurament aquest procés és "constitucional", és legal, però en cap cas és legítim. El poble, en el seu màxim nivell d'exercici de la democràcia, va escollir un Estatut que ara s'ha vist modificat per un tribunal altament polititzat.

Probablement aquest sigui un dels majors problemes en què s'ha trobat l'Estatut en el seu tràmit, que precisament no va estar exempt de dificultats. Tot el què no es va aconseguir modificar en el procés parlamentari, el Partit Popular va voler-ho "retallar" a través del Tribunal Constitucional, format per magistrats escollits pels dos partits majoritaris de l'Estat. És a dir, l'Estatut va haver de sotmetre's a un segon procés polític, aquest cop elevat a la categoria judicial. Per tant, d'imparcialitat i neutralitat, és a dir, del què és legítim exigir a una institució que se li ha concedit un poder, ben poca.

Sense voler entrar en detall de la sentència (ja hi haurà temps per fer-ho), només a tall d'exemple, comentar que sobre la denominació de Catalunya com a nació, el debat en la sentència és força rocambolesc i acaba minimitzant la seva validesa pel fet d'aparèixer en el preàmbul i acompanyada de l'articulat "La Constitució espanyola, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat", fet que impedeix que "Catalunya com a nació" s'alci en contra de la "indissoluble unitat de la Nació espanyola" en què es fonamenta la Constitució. Tot plegat, cap canvi categòric, però com de puny sobre la taula per si algú volia fer volar coloms. Això sí, si algú no ho sabia, en la redacció dels estatuts andalús i valencià, ningú va qüestionar el fet que es denominés Andalusia com a "nacionalitat històrica" o la Comunitat Valenciana com a "Reino de Valencia"...

És per això, i paral·lelament al contingut de la sentència, avui toca mobilitzar-se. Mobilitzar-se per manifestar el rebuig d'una sentència en contra de la voluntat d'un poble, en contra la seva decisió; d'una sentència promoguda per un partit polític que no va saber acceptar la derrota parlamentària en matèria de l'Estatut (i qui sap si alguna altra derrota més); d'una sentència que ha menyspreat Catalunya sense raó; d'una sentència que declara que part de l'Estatut d'una nació, com és Catalunya, no hi cap a la Constitució. Si la Carta Magna no és capaç d'acceptar les nostres demandes en reconeixement de drets històrics i fonamentals i llibertats públiques individuals i col·lectives, tenim el dret a decidir què volem, a determinar el nostre futur. Per això avui hem de manifestar-nos tots els catalans i catalanes.

Si no cabem a la Constitució: Autodeterminació.

Estatut sentenciat (primera part)

Finalment ha arribat la setmana de la sentència de l'Estatut. No cal dir que ha arribat en un moment que ha estat calculat minuciosament. En ple transcurs del Mundial 2010 de futbol on el clam per "La roja" eclipsa la resposta catalana al “fallo” del Constitucional, amb l'arribada de les rebaixes i la pujada de l'IVA que deixa mig país reflexionant sobre contorsionisme econòmic en plena crisi i amb l'entrada de l'estiu que desvia l'atenció d'aquells que ja poden desconnectar dels maldecaps diaris per unes setmanes...

En definitiva, la resposta del Tribunal Constitucional només crida l'atenció de partits polítics, mitjans de comunicació i part de la societat civil que després de tantes elucubracions encara resisteix la batalla de l'Estatut. I és evident que això no fa més que empitjorar la relació política-ciutadania. Tampoc ajuda el ball d'opinions sobre la resolució del TC (encara s'ha d'esperar a la sentència definitiva...) L'únic que s'ha de destacar és que hi ha hagut “fallo” i que aquesta ha retallat l'Estatut amb contundència.

Sí, sí, senyors socialistes, l'Estatut ha estat retallat, ni que sigui un 5% (els recordo la importància que donaven a la campanya del 3%? No cal, oi?). Un retall en matèria lingüística (essència de la nostra cultura i tradició), en finançament (segueixen asfixiant-nos econòmicament), en competències compartides (Madrid no vol deixar de tenir el control), en justícia catalana (declaració d'autoritarisme jurídic estatal)... Vaja, si altres llibertats fossin retallades de la mateixa manera no crec que la resposta hagués estat la mateixa. És indignant doncs, les declaracions de la vicepresidenta De la Vega i del president Montilla el mateix dia del “fallo” valorant-lo positivament. Sobre les declaracions del PP no cal fer comentaris.

Vergonyoses també són les paraules de la cap de llista del PSC a les eleccions estatals del 2008 (màxima responsable dels socialistes catalans a Madrid) i ministra de Defensa celebrant el 95% d’Estatut aconseguit, felicitant-se pel “gran dia” per Catalunya i destacant Zapatero i Montilla com als màxims exponents de l’autogovern de Catalunya. S’ha comentat que Chacón s’ha excusat per la manifestació del dia 10 i que Montilla no vol anar-hi si no pot fer-ho al capdavant de la multitud. A ells els dic que no cal que assisteixin, ningú els trobarà a faltar.

Per acabar, i sabent que queden molts temes pendents i provaré d'anar-ne parlant durant aquesta setmana, comentar una curiositat. El TC va emetre una sentència el 4 d’octubre de 1990 que rebutjava la declaració d’incostitucionalitat del preàmbul de la Llei 15/1984 de l’Assemblea de Madrid donat que els preàmbuls o exposicions de motius careixen de valor normatiu i no poden ser objecte de recurs. Em pregunto doncs per què no ha passat el mateix amb l’Estatut?