I si avui és el dia?

Fa més de quatre anys que va sortir del Parlament de Catalunya la nova norma institucional catalana amb l'aprovació d'una àmplia majoria de la cambra. Vuit mesos més tard i després d'unes quantes "tisorades" va ser aprovat a Madrid. El 18 de juny de 2006 les catalanes i els catalans vam pronunciar-nos i vam aprovar en referèndum l'Estatut de Catalunya.

Fins aquí la màxima llei catalana ha seguit el seu curs de forma normal, que no l'esperat per tots els que vam emocionar-nos aquell 30 de setembre. Però fa més de 3 anys, el Partit Popular, juntament amb el Defensor del Pueblo i altres cinc Comunitats Autònomes van presentar el recurs d'inconstitucionalitat que ha mantingut la llei catalana en l'eterna deliberació d'un òrgan més que qüestionat. La seva enorme politització (tots els seus membres van ser proposats pel PSOE i el PP) i la seva dubtable legitimitat (amb l'existència d'una vacant per defunció i quatre membres amb mandat caducat) són motius suficients per pensar que sigui quina sigui la sentència del Tribunal Constitucional aquesta no ha ser acceptada. Malgrat tot, fa uns instants escoltava a Rac 1 dos catedràtics en dret constitucional de la Universitat de Barcelona i afirmaven que, malgrat el tribunal estigui en la situació que està, ell sí és plenament constitucional.

Pot no ser lícit menystenir la posició del Constitucional abans que aquest emeti la sentència, o fins i tot una vegada hagi dirimit, però podem qüestionar si no van ser agosarats els motius que van portar els actors abans esmentats a presentar els recursos a un estatut que va ser model d'algunes renovades normes autonòmiques com les de València o Andalusia; o podem considerar si és moralment just (he escoltat a la tertúlia radifònica que la llei ho empara) que una norma aprovada per un parlament autonòmic, pel Congrés de Diputats i pel Senat i referendat pel poble català pugui ser qualificada inconstitucional. Fins i tot, arribats a aquest extrem, podem preguntar-nos si no és la Constitució la que potser ha quedat, com diríem en termes futbolístics, "off-side" i amb ella el Tribunal que jutja l'Estatut (constitucions com la d'Alemanya s'han reformat en diverses ocasions).

Avui es reuneix el ple del Tribunal Constitucional per enèsima vegada, però ara, segons sembla, amb la votació d'una definitiva la sentència de l'Estatut a l'ordre del dia (no està en els primers punts, això vol dir que potser hem de seguir esperant "una mica més"). Podria ser que aquesta es situï entre "la castració química o l'amputació física" com deia aquest diumenge La Vanguardia, però també podria ser que només s'aprovés una interpretació qualitativa que volgués aigualir les ja retallades aspiracions d'autogovern de Catalunya. Caldrà, doncs, esperar a llegir (si és que surt definitivament) el veredicte.

Només un parell de notes per acabar: una de recent i una de més remota. La primera és un article a La Vanguardia d'ahir de l'advocat Miquel Roca i Junyent on denunciava la manca d'eficàcia, solvència i discreció de la justícia espanyola (parlant del cas Garzón, però extrapolable a altres assumptes). La segona és un apunt històric: avui, 14 d'abril, fa 79 anys de la proclamació de la República catalana dins la Federació ibèrica. Evidentment aquest fet queda molt lluny en el passat; però per què no podria ser que passés en un futur? No obstant, és ara en el present, quan comparant amb el passat constatem el poc que se'ns ha permès avançar des de la restauració de la democràcia.