Estatut sentenciat (tercera part): i ara què?

Ja s'acaba un mes de juliol força mogut políticament. Després de la sentència del TC, de la massiva manifestació, del Ple extraordinari al Parlament i del debat de política general al Congrés és moment de rendir comptes i començar a fer un camí més pròsper per a Catalunya.

En aquesta tercera entrada sobre la l'Estatut sentenciat (i segurament l'última -per no cansar al lector-) prescindiré de parlar de la sentència, dels retalls de la mateixa, del deslegitimat Tribunal i del ventall de declaracions i contradeclaracions d'un costat i d'un altre de la "frontera autonòmica" (de moment). Sobre el passat només vull rememorar un fet, la històrica manifestació del 10 de juliol.

No vaig ser present les massives manifestacions de l'11 de setembre de 1976 (a Sant Boi de Llobregat) i 1977 (a Barcelona), però si vaig assistir a la del 10 de juliol al Passeig de Gràcia. No vaig poder comptar si érem 800 mil o 1 milió, però que la riuada de gent era tal que no es va poder fer una passa en hores. Certament, les estelades i els càntics d'"in-inde-independència!" predominaven (si més no al meu voltant) més que no pas crits a favor de l'Estatut, de l'autogovern o de la dignitat de Catalunya. El poble català va parlar en defensa de la seva nació.

Però "i ara què?" es pregunten molts ciutadans. La resposta fàcil d'un cert sector és demanar la independència. I aquests dies amb més motiu, després de saber que la Cort Internacional de Justícia de l'Haia ha legitimat la declaració unilateral d'independència de la República de Kosovo. Personalment crec que aquest no és el nostre camí. De la situació del recent país bàltic ens separaren moltes més coses que no pas ens uneixen. No per això sóc contrari a la independència.

Una altra opció passa per la via de Flandes. A Bèlgica, amb la victòria dels nacionalistes flamencs es pot forçar una reforma de l'Estat. És coherent reconèixer, però, que Bèlgica i l'Estat espanyol són demogràficament diferent. No obstant, no tenim més similituds amb flamencs que amb kosovars? Per això em pregunto si realment hi ha un clam unitari a favor de l'autodeterminació de la nostra nació, per què en les darreres eleccions al Congrés la força política més votada és aquella que més depèn d'un partit centralista? (del federalisme del PSOE millor ni mencionar-lo)

Tot i així, a curt termini una demanda de major autogovern passar per una administració pròpia dels recursos i d'un règim fiscal propi. Crec que en aquest sentit és un bon plantejament l'aposta pel concert econòmic. Segurament aquesta demanda arriba tard, massa tard, però s'ha de començar per algun punt de partida. La situació és crítica, no només per la crisi mundial, sinó perquè no s'ha resolt bé el sistema de finançament (ara Catalunya encapçala el rànquing de retallada d'infraestructures que compensava la històrica falta d'inversió), algunes polítiques que s'han materialitzat en aquests darrers set anys de govern Tripartit han resultat insostenibles econòmicament (llei de la dependència) i perquè les balances fiscals encara són una ferida oberta.

Però perquè tot plegat pugui dur-se a terme, Catalunya necessita dues condicions: un govern fort a les properes eleccions al Parlament i una major poder polític a Madrid. La segona, difícilment succeirà a curt termini si no es proclamen eleccions anticipades. De la primera, la voluntat de canvi s'intueix al carrer, es veu reflectit a les enquestes, però només es certificarà el dia de les eleccions.

En definitiva, una nova via per a Catalunya passa per aquesta tardor, encara no se sap quan. Però quan abans arribi, millor.

Estatut sentenciat (segona part): tots a manifestar-nos!

Ara sí, la sentència ja és pública i l'Estatut ja ha estat sentenciat. El dictamen d'inconstitucionalitat de 14 preceptes, la reinterpretació de 27 articles i quatre disposicions addicionals està contingut en 881 pàgines de debat jurídic, semàntic i filosòfic en un anar i venir de tesis, sentències, articles de la Constitució i fragments d'estatuts d'altres Comunitats Autònomes.

Però en definitiva, i tal i com es deia des del principi de tot el procés, el fet més greu és el de sentenciar un Estatut que ha hagut de passar tots i cadascun dels tràmits necessaris i corresponents i que s'ha aprovat, via referèndum, pels ciutadans de Catalunya. Segurament aquest procés és "constitucional", és legal, però en cap cas és legítim. El poble, en el seu màxim nivell d'exercici de la democràcia, va escollir un Estatut que ara s'ha vist modificat per un tribunal altament polititzat.

Probablement aquest sigui un dels majors problemes en què s'ha trobat l'Estatut en el seu tràmit, que precisament no va estar exempt de dificultats. Tot el què no es va aconseguir modificar en el procés parlamentari, el Partit Popular va voler-ho "retallar" a través del Tribunal Constitucional, format per magistrats escollits pels dos partits majoritaris de l'Estat. És a dir, l'Estatut va haver de sotmetre's a un segon procés polític, aquest cop elevat a la categoria judicial. Per tant, d'imparcialitat i neutralitat, és a dir, del què és legítim exigir a una institució que se li ha concedit un poder, ben poca.

Sense voler entrar en detall de la sentència (ja hi haurà temps per fer-ho), només a tall d'exemple, comentar que sobre la denominació de Catalunya com a nació, el debat en la sentència és força rocambolesc i acaba minimitzant la seva validesa pel fet d'aparèixer en el preàmbul i acompanyada de l'articulat "La Constitució espanyola, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat", fet que impedeix que "Catalunya com a nació" s'alci en contra de la "indissoluble unitat de la Nació espanyola" en què es fonamenta la Constitució. Tot plegat, cap canvi categòric, però com de puny sobre la taula per si algú volia fer volar coloms. Això sí, si algú no ho sabia, en la redacció dels estatuts andalús i valencià, ningú va qüestionar el fet que es denominés Andalusia com a "nacionalitat històrica" o la Comunitat Valenciana com a "Reino de Valencia"...

És per això, i paral·lelament al contingut de la sentència, avui toca mobilitzar-se. Mobilitzar-se per manifestar el rebuig d'una sentència en contra de la voluntat d'un poble, en contra la seva decisió; d'una sentència promoguda per un partit polític que no va saber acceptar la derrota parlamentària en matèria de l'Estatut (i qui sap si alguna altra derrota més); d'una sentència que ha menyspreat Catalunya sense raó; d'una sentència que declara que part de l'Estatut d'una nació, com és Catalunya, no hi cap a la Constitució. Si la Carta Magna no és capaç d'acceptar les nostres demandes en reconeixement de drets històrics i fonamentals i llibertats públiques individuals i col·lectives, tenim el dret a decidir què volem, a determinar el nostre futur. Per això avui hem de manifestar-nos tots els catalans i catalanes.

Si no cabem a la Constitució: Autodeterminació.

Estatut sentenciat (primera part)

Finalment ha arribat la setmana de la sentència de l'Estatut. No cal dir que ha arribat en un moment que ha estat calculat minuciosament. En ple transcurs del Mundial 2010 de futbol on el clam per "La roja" eclipsa la resposta catalana al “fallo” del Constitucional, amb l'arribada de les rebaixes i la pujada de l'IVA que deixa mig país reflexionant sobre contorsionisme econòmic en plena crisi i amb l'entrada de l'estiu que desvia l'atenció d'aquells que ja poden desconnectar dels maldecaps diaris per unes setmanes...

En definitiva, la resposta del Tribunal Constitucional només crida l'atenció de partits polítics, mitjans de comunicació i part de la societat civil que després de tantes elucubracions encara resisteix la batalla de l'Estatut. I és evident que això no fa més que empitjorar la relació política-ciutadania. Tampoc ajuda el ball d'opinions sobre la resolució del TC (encara s'ha d'esperar a la sentència definitiva...) L'únic que s'ha de destacar és que hi ha hagut “fallo” i que aquesta ha retallat l'Estatut amb contundència.

Sí, sí, senyors socialistes, l'Estatut ha estat retallat, ni que sigui un 5% (els recordo la importància que donaven a la campanya del 3%? No cal, oi?). Un retall en matèria lingüística (essència de la nostra cultura i tradició), en finançament (segueixen asfixiant-nos econòmicament), en competències compartides (Madrid no vol deixar de tenir el control), en justícia catalana (declaració d'autoritarisme jurídic estatal)... Vaja, si altres llibertats fossin retallades de la mateixa manera no crec que la resposta hagués estat la mateixa. És indignant doncs, les declaracions de la vicepresidenta De la Vega i del president Montilla el mateix dia del “fallo” valorant-lo positivament. Sobre les declaracions del PP no cal fer comentaris.

Vergonyoses també són les paraules de la cap de llista del PSC a les eleccions estatals del 2008 (màxima responsable dels socialistes catalans a Madrid) i ministra de Defensa celebrant el 95% d’Estatut aconseguit, felicitant-se pel “gran dia” per Catalunya i destacant Zapatero i Montilla com als màxims exponents de l’autogovern de Catalunya. S’ha comentat que Chacón s’ha excusat per la manifestació del dia 10 i que Montilla no vol anar-hi si no pot fer-ho al capdavant de la multitud. A ells els dic que no cal que assisteixin, ningú els trobarà a faltar.

Per acabar, i sabent que queden molts temes pendents i provaré d'anar-ne parlant durant aquesta setmana, comentar una curiositat. El TC va emetre una sentència el 4 d’octubre de 1990 que rebutjava la declaració d’incostitucionalitat del preàmbul de la Llei 15/1984 de l’Assemblea de Madrid donat que els preàmbuls o exposicions de motius careixen de valor normatiu i no poden ser objecte de recurs. Em pregunto doncs per què no ha passat el mateix amb l’Estatut?

Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pèl!

Avui s'acaba un nou episodi de la tràgica i patètica obra del Tribunal Constitucional. Ja són gairebé quatre anys de deliberacions i ni la cinquena resolució ha servit per portar el consens al màxim tribunal d'aquest estat que ens oprimeix.

Com si d'una farsa es tractés, sembla que un dels membres de l'ala "progressista" (és a dir del PSOE) ha decidit que els pocs reconeixements de la nació catalana de l'Estatut són suficients com per fer trontollar l'estabilitat d'Espanya i ha decantat la balança en contra de la resolució.

Sort en tenim de l'"amic Zapatero" que va pronunciar aquelles paraules tan famoses: "apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya" (Barcelona, 13 de novembre de 2006). Un altre fracàs a la interminable llista del Govern de l'Estat. Espero que la gent sàpiga valorar-ho en l'únic dia (cada quatre anys) en què es pot avaluar la gestió dels governants.

Però per l'altra banda és paradoxal que un partit com el PP, sense fer cap mèrit, hagi tornat a vèncer el pols en l'etern debat sobre la constitucionalitat de la norma catalana. I és que la sisena proposta de resolució anirà a càrrec d'un dels magistrats conservadors, cosa que podria afavorir els postulats del PP. Això sí, segur que hi haurà qui sortirà defensant la independència política del tribunal.

Arribat a aquest punt, doncs, la renovació del TC ha de ser imminent. Un òrgan amb membres revocats, difunts i amb mandat caducat no és una bona representativitat de la màxima autoritat jurisdiccional. Tots plegats hem de fer pressió perquè els dos grans partits espanyols (malauradament només depèn d'ells) restableixin l'alt tribunal. Una vegada s'hagi aconseguit es podrà tornar a elaborar una resolució, favorable o no, i llavors ja ens pronunciarem sobre una sentència.

Ara per ara Catalunya no es mereix ser part d'aquesta sàtira a la madrilenya. Catalunya no es mereix ser més maltractada. Catalunya el què necessita és una força que la uneixi per tirar endavant aquest país tan baix d'autoestima i tan desprestigiat com mai ho havia estat.

I si avui és el dia?

Fa més de quatre anys que va sortir del Parlament de Catalunya la nova norma institucional catalana amb l'aprovació d'una àmplia majoria de la cambra. Vuit mesos més tard i després d'unes quantes "tisorades" va ser aprovat a Madrid. El 18 de juny de 2006 les catalanes i els catalans vam pronunciar-nos i vam aprovar en referèndum l'Estatut de Catalunya.

Fins aquí la màxima llei catalana ha seguit el seu curs de forma normal, que no l'esperat per tots els que vam emocionar-nos aquell 30 de setembre. Però fa més de 3 anys, el Partit Popular, juntament amb el Defensor del Pueblo i altres cinc Comunitats Autònomes van presentar el recurs d'inconstitucionalitat que ha mantingut la llei catalana en l'eterna deliberació d'un òrgan més que qüestionat. La seva enorme politització (tots els seus membres van ser proposats pel PSOE i el PP) i la seva dubtable legitimitat (amb l'existència d'una vacant per defunció i quatre membres amb mandat caducat) són motius suficients per pensar que sigui quina sigui la sentència del Tribunal Constitucional aquesta no ha ser acceptada. Malgrat tot, fa uns instants escoltava a Rac 1 dos catedràtics en dret constitucional de la Universitat de Barcelona i afirmaven que, malgrat el tribunal estigui en la situació que està, ell sí és plenament constitucional.

Pot no ser lícit menystenir la posició del Constitucional abans que aquest emeti la sentència, o fins i tot una vegada hagi dirimit, però podem qüestionar si no van ser agosarats els motius que van portar els actors abans esmentats a presentar els recursos a un estatut que va ser model d'algunes renovades normes autonòmiques com les de València o Andalusia; o podem considerar si és moralment just (he escoltat a la tertúlia radifònica que la llei ho empara) que una norma aprovada per un parlament autonòmic, pel Congrés de Diputats i pel Senat i referendat pel poble català pugui ser qualificada inconstitucional. Fins i tot, arribats a aquest extrem, podem preguntar-nos si no és la Constitució la que potser ha quedat, com diríem en termes futbolístics, "off-side" i amb ella el Tribunal que jutja l'Estatut (constitucions com la d'Alemanya s'han reformat en diverses ocasions).

Avui es reuneix el ple del Tribunal Constitucional per enèsima vegada, però ara, segons sembla, amb la votació d'una definitiva la sentència de l'Estatut a l'ordre del dia (no està en els primers punts, això vol dir que potser hem de seguir esperant "una mica més"). Podria ser que aquesta es situï entre "la castració química o l'amputació física" com deia aquest diumenge La Vanguardia, però també podria ser que només s'aprovés una interpretació qualitativa que volgués aigualir les ja retallades aspiracions d'autogovern de Catalunya. Caldrà, doncs, esperar a llegir (si és que surt definitivament) el veredicte.

Només un parell de notes per acabar: una de recent i una de més remota. La primera és un article a La Vanguardia d'ahir de l'advocat Miquel Roca i Junyent on denunciava la manca d'eficàcia, solvència i discreció de la justícia espanyola (parlant del cas Garzón, però extrapolable a altres assumptes). La segona és un apunt històric: avui, 14 d'abril, fa 79 anys de la proclamació de la República catalana dins la Federació ibèrica. Evidentment aquest fet queda molt lluny en el passat; però per què no podria ser que passés en un futur? No obstant, és ara en el present, quan comparant amb el passat constatem el poc que se'ns ha permès avançar des de la restauració de la democràcia.

Començar il·lusiona!

Si fa una setmana inaugurava aquest bloc amb la frase "el secret de sortir endavant és començar...", ara cal que hi afegeixi que s'ha de fer amb il·lusió. "Començar il·lusiona" és el nou lema que la federació de Convergència i Unió ha adoptat després d'aquest canvi d'imatge que es va presentar dissabte passat juntament amb el nou símbol de CiU. Però no tota la presentació va estar dedicada a la renovació de la imatge de la federació. També es va presentar cativistes.cat, una nova eina que ha de ser el punt de trobada del catalanisme a la xarxa. D'aquesta manera doncs, comencem el camí cap al canvi que el país mereix!

Durant aquests dies, però, han estat a l'ordre del dia molts altres temes. Des de la polèmica sobre el cobrament per part de l'SGAE dels drets d'autor als comerços fins a la instal·lació del popularment conegut cementiri nuclear. Permeteu-me que passi de puntetes en temes com la controvèrsia a Vic amb l'empadronament dels immigrants no regulars o l'esmentat cobrament dels drets d'autor, perquè del que realment vull parlar és d'energia.

Pel que fa a Vic, no vull amagar el meu suport al seu alcalde, en Josep Maria Vila d'Abadal. És probable que aquest assumpte no s'hagi portat de la millor manera possible, però crec que si ens centrem en el fons de la qüestió la proposta del consistori té la seva justificació. El Govern espanyol no ha sabut gestionar un fenomen tan cabdal com és el de la immigració i una bona senyal d'això és que tan bon punt va sorgir la proposta de Vic el primer que van fer des de Madrid (i no només des d'allà) va ser assenyalar l'alcalde i demanar-li que retirés la proposta sense considerar els motius que havien dut a l'ajuntament fins a aquesta posició. Després que un informe jurídic donés suport a la mesura de Vic, el Govern central va prendre un altre informe, aquest de l'Advocacia de l'Estat, que establia que la inscripció dels estrangers al padró és obligatòria tinguin o no tinguin residència legal al territori. D'aquesta manera Madrid va tancar rotundament el debat; la pregunta és si el problema dels ajuntaments amb alts índexs d'immigrants "sense papers" i en aquests moments de dèficits en les arques municipals ha quedat resolt. Em sembla que no cal que respongui a la pregunta; només afegiré que aquesta manera de dialogar del senyor "Talante" és impròpia d'un polític que ara vol liderar Europa. Que Brusel·les ens agafi confesats!

Reconec que al final, en el tema de Vic, no hi he passat prou de puntetes i que encara m'han quedat coses en el tinter. Més breu vull ser amb l'SGAE i no aniré més enllà del que la Unió de Joves va emetre en el comunicat de premsa. Partint de la base que creiem que aquesta societat actua d'una forma imperiosa i amb un comportament que no representa el col·lectiu al qual gestiona, reclamem l'eliminació dels seus beneficis que contempla la Llei de Propietats Intel·lectuals.

Finalment vull parlar del tema del magatzem de residus nuclears. No és un tema menor i crec que no s'ha aprofundit suficientment. Avanço que no seré jo qui ho faci perquè haig de reconèixer que no en sóc cap expert. No obstant, donaré la meva impressió (mínimament informada) sobre aquest assumpte. Per començar vull plantejar el debat en dos blocs: què és un ETC i on s'ha d'ubicar.

Un ETC (Emmagatzemament Temporal Centralitzat) és un centre de gestió dels combustibles nuclears gastats i dels residus d'alta activitat. Aquests residus nuclears s'emmagatzemen per un breu temps a les pròpies centrals, però posteriorment han de seguir un tractament per a ser processats i gestionats adequadament. Aquest tractament passa pels ETC. Actualment aquests residus provinents de les nostres centrals nuclears es transporten (generalment amb transport ferroviari) a centres ETC d'altres països comunitaris i no comunitaris, per tant, tots els que comenten que és perillós el transport d'aquests residus han de saber que hores d'ara ja transiten pel nostre país, això sí amb una rigorosa seguretat. Degut a la saturació dels espais destinats en les pròpies centrals nuclears i per un millor control centralitzat d'aquestes restes radioactives, Espanya necessita tenir un centre ETC. Tal com diu el seu nom, aquest magatzem nuclear és, fonamentalment, d'ús temporal ja que l'objectiu final és tractar aquests residus per a ser reaprofitats per una banda, i per l'altra salvaguardar-los fins a la seva desintegració. Cal saber a més, que països com França i el Regne Unit, que actualment estan gestionant residus d'alta activitat provinents de les centrals nuclears de Vandellòs, José Cabrera i Santa Maria de Garoña, retornaran aquests residus reprocessats al seu país de procedència (per un compromís preestablert) i aquest ha de tenir on emmagatzemar-los.

A aquesta alçada toca debatre sobre el lloc on ubicar aquest magatzem. Vull destacar que els residus nuclears de baixa i mitja activitat actualment ja es gestionen a la planta de El Cabril (Còrdova), però a Espanya li manca un centre d'emmagatzematge dels residus d'alta activitat pels motius abans exposats. Tal i com ha passat en aquests darrers dies, les veus més partidàries a allotjar un emplaçament d'aquest tipus són les dels municipis on s'ubicarien (pels diferents beneficis que pot generar) i fins i tot algun poble de l'entorn, mentre que les veus detractores són les de la resta del territori, segurament atemorit pel perill que pot generar un ETC. Puc arribar a comprendre totes dues posicions, però crec, tot i la meva condició de no-expert i sense voler prendre la responsabilitat d'abanderar la defensa a ultrança d'aquest tipus de centre, que si la opinió dels experts és que és més segur i més viable econòmicament l'emmagatzemament centralitzat que l'emmagatzematge individual per cada central nuclear deu ser per algun motiu. A més a més, és convenient afegir que el Sisè Pla General de Residus Radioactius del Govern central que preveu la creació de l'ETC també contempla la construcció d'un centre tecnològic associat. Si Espanya en general i Catalunya en particular destaquen avui dia en els rànquings europeus i mundials sobre R+D+I no és precisament per la gran despesa que ambdós governs destinen en aquest àmbit. Per tant, l'emplaçament d'un centre d'aquestes característiques segur que ajudaria no només a generar un bon nombre de llocs de treball en un moment difícil en matèria laboral, sinó també a la recuperació en inversions per la innovació que bona falta fa si volem recuperar el nivell d'excel·lència de temps anteriors.

Per acabar només vull afegir tres de reflexions més: la primera és destacar, malgrat que certs sectors els pesi, que l'energia nuclear és una de les principal fonts generadores d'energia elèctrica darrera la tèrmica i per davant de les renovables. Segurament el futur passa per un augment d'aquestes últimes en detriment de les primeres, però no imagino una transició sense mantenir la nuclear (ja que no intervé en l'efecte hivernacle com sí ho fa la tèrmica, i és molt més efectiva que les renovables), sobretot si no volem renunciar als nivells de consum d'electricitat actuals. En segon lloc, és una incongruència total demanar el tancament total de les centrals nuclears i després promoure la interconnexió amb França perquè ens subministri l'energia elèctrica que ens manqui quan els francesos sí la produeixen gràcies a les nuclears. Finalment, crec que seria una llàstima deixar passar un altre tren, després que el gran projecte científic i tecnològic de fusió nuclear (ITER) es desestimés ubicar-lo a Vandellòs per passar a fer-se a Chadarache (França).

En resum, i demano disculpes si m'he estès excessivament, és per tot el que he exposat que crec de justícia reclamar que s'abordi d'una vegada per totes un debat profund i exhaustiu sobre el model energètic del nostre país si realment volem arribar a ser de primera. Si pel contrari es segueix optant pels arranjaments i els nyaps per quedar bé condemnarem el nostre país a una dependència que no ens convé de cap de les maneres.

El secret de sortir endavant és començar...

Potser tots aquells que sigueu experts en la matèria opinareu que la traducció de la frase que apareix en el títol de la meva primera publicació no sigui la més correcta. És per això, i perquè crec que les còpies mai poden reemplaçar els originals, us escric literalment el què el cèlebre escriptor i humorista americà, Mark Twain, va dir: "The secret of getting ahead is getting started. The secret of getting started is breaking your complex overwhelming tasks into small manageable tasks, and then starting on the first one”.

D'aquesta manera he volgut encetar aquest bloc. És veritat que aquest no és el meu primer pas en el món del 2.0, Facebook i Twitter ja formen part del meu dia a dia, però de ben segur que és un dels més importants i com a tal, crec que puc considerar-ho com el primer. La pregunta que em plantejo és: per què avui? Probablement no sabria anomenar una única resposta, però certament avui, més concretament ahir diumenge 17 de gener de 2010, després que el Consell Nacional conjunt de CDC i d'UDC ratifiqués l'Artur Mas com el candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions d'enguany, he cregut que pot ser un bon moment per començar l'aventura blocaire de la mateixa manera que encetem el camí del canvi polític que creiem que convé al nostre país.

Fa un temps se'm va comentar des del partit que milito que és molt important que tots els que ens dediquem a la noble causa de la política tinguem un espai en aquest món tan nou i revolucionari de les xarxes socials i les esferes blocaires per poder fer difusió del nostre missatge i de la nostra manera de veure el futur del nostre país. Certament vaig creure que el comentari era encertat, però de seguit vaig pensar que la meva vocació literària l'havia perdut tan bon punt vaig acabar l'examen d'Història de la Selectivitat (d'això ja en fa uns anys) i vaig començar la primera assignatura d'Enginyeria Aeronàutica. Segurament és una mica agosarat plantejar-ho així, però el cert és que de ben segur serà un repte mantenir una freqüència de publicacions en aquest espai.

Com ja haureu vist, i no us enganyaré, aquest bloc neix de la voluntat per aportar el meu gra de sorra i contribuir a la construcció d'un millor futur per a Catalunya i per a tots aquells que ens hi sentim d'una manera o d'una altra catalanes i catalans. No hauria fet aquest pas si no fos perquè crec que el projecte que liderem un conjunt de joves que vàrem ser escollits el passat mes d'octubre té una base de principis sòlida i un missatge clar i concís que no només és aplicable a les polítiques per als joves sinó també per a les polítiques en general vistes des d'una perspectiva jove. No descuidem que els joves som el futur d'aquesta societat; i una societat sense unes joventuts implicades no té futur. Nosaltres som joves compromesos i, com deia Dovstoevsky, un ha de tenir la valentia d'atrevir-se, i ningú ens podrà negar que nosaltres ho fem.

Finalment, però no per això menys important, vull entrar en l'apartat d'agraïments. El meu present polític no seria el que és si un dia un bon amic no m'hagués obert les portes de l'organització a la què milito. Aquesta persona és avui el Secretari General de la Unió de Joves, en Roger Montañola, i no us menteixo si us dic que és el jove polític amb més projecció de futur que hi ha al nostre país, no en tingueu cap dubte. Ell, juntament amb l'Iban Rabasa, dirigeixen la nau que ens ha de portar a representar el jovent del nostre país. Tinc, a més, l'honor de compartir aquest projecte amb l'Ivan Costa, l'Anna Boada , l'Aleix Clarió, l'Alfons Núñez, l'Oriol Crespo, en Marc Gonzalo, en Xavi Tizón, la Maria Casellas, en Jordi Riera, la Rosa Mari Salmerón, en Sergi Casas, la Keyla García, en Ton Verdeny, en Guillem Pastrana, en Xavi Roca i en Fèlix Rodríguez. Moltes gràcies a tots!

Espero que a partir d'ara aquest bloc sigui el quadern de bitàcola del nostre viatge cap a un futur millor.

Amunt, avant! Visca la Unió de Joves i visca Catalunya lliure!